dimecres, 18 de gener del 2012
Música i colors
El color de la nova etapa com a Carolina Blàvia és el blau. Color corporatiu... no se per què però em venia de gust. Bé em ve de gust.
Sembla lògic que per tant pel concert “presentació” o “concert-mostra” (ja que és un camí, una obra que es va fent dia a dia) el color fos també blau.
Però les figures, colors i formes van al seu aire... al menys dins del meu cap. Es transformen i es distribueixen a l’atzar. Aparentment a l’atzar.
Aquesta primavera, un dia qualsevol vaig visualitzar un disseny blanc i negre... circular però obert, cercles, espais ... una imatge amb cert moviment dins la meva ment. Figures i espais movent-se capritxosament.
Es curiós, no se com ha estat però finalment, fruit de elecció de petits detalls que inicialment havien d’ésser blaus, s’han transformat amb blancs i negres... com em passa sovint en els dibuixos de cop i volta, són ells els que decideixen com seran, com es combinaran... aquest cop ha succeït en la vida real...
El color corporatiu de Carolina Blàvia es el blau (de fet, entre altres coses el meu cognom originàriament és el que significa) però per elecció de la meva ment... mmm... sí, crec que és la meva ment quan fa el que vol ha estat el blanc i negre. Figures rodones, cercles i espirals obertes, en moviment, suaus i lliures....
Conclusió: finalment el concert serà presentat en blanc i negre.
Queda radical... però atenció! Moltes vegades, les coses no són el que semblen!
Una abraçada lectors/es!
Carolina Blàvia
dijous, 12 de gener del 2012
CONCERT
Després d’un any treballant en el nou projecte, a la recerca de noves formes d’expressió apareix ja apuntada la nova imatge sonora.
Alguns temes recuperats i recreats d’altres de nous. Alguns amb arranjaments propis i d’altres redefinint la tasca creativa ja feta.
L’aportació del piano y la guitarra donen permeten una nova forma de l’expressió i donen un color diferent al conjunt.
Un treball amb procés d’elaboració constant, amb aportacions dels tres components:
Guitarra: Miquel Hortigüela
Piano: Pancho Marrodán.
Veu: Carolina Blàvia.
Si us apeteix escoltar-nos...
Dissabte 21 de gener 2012
Hora: 22:30h.
Lloc: Cafè del Teatre de Lleida.
Venda d’entrades: Anticipada i al cafè: 6€ / 8€ a taquilla.
 |
| Foto de Juan Miguel Morales |
dimarts, 10 de gener del 2012
Paixões diagonais
Les persones estem dotades de diverses formes d’expressió.. al meu entendre absolutament totes les persones... la paraula, la música, la gestualitat, les imatges que generem voluntària i involuntàriament..
De fet un aspecte que ens diferencia com a sers humans dels altres animals és, entre d’altres, la capacitat d’expressió tan elaborada de la nostra sensibilitat..
Quan un músic, un pintor expressa quelcom, al meu parer, ve a “codificar” d’una determinada forma allò que vol explicar.
Una forma de treballar el so, d’aprofundir en la meva pròpia manera de sentir i expressar allò que el fado em desperta, és a través de la veu, però pensant en aquestes diverses formes d’expressió em vaig plantejar la possibilitat de treballar no només en els assajos (ja sigui sola o amb el grup) si no explorar noves formes “de dir” i d’expressar el missatge (sinestèsia). En aquest cas amb el dibuix.
A més, es important també ressaltar els efectes “terapèutics” d’estones tranquil·les expressant, pintant, cantant... de fet, formes d’expressió a l’abast de tothom; tots i totes tenim sensibilitat, tots/es podem cercar les pròpies formes d’expressió.. al contrari del que sovint se’ns a dit, no cal pintar, ni cantar ni ballar tècnicament bé per fer-ho, només cal fer-ho... reinventar, reexistir, crear... us animo a que ho proveu...
Vull compartir uns dibuixos elaborats a partir del treball realitzat amb un tema nou del meu repertori actual: Paixões diagonais.
El primer dibuix és l’impacte del so, la visió de la pròpia forma d’execució. El segon es crea a partir del primer d’una forma imprevista i més espontània. Creació generada a partir de la pròpia forma d’entendre i per tant, d’expressar la cançó:
Aquesta cançó l’hem preparat amb veu i piano. Els arranjaments inicials son de la pianista Maria Joao Pires que Pancho Marrodan executa i redefineix a la seva manera. En uns quants dies en penjaré la mostra a la pestanya MP3/videos del meu blog. Vegeu:
Us adjunto els dibuixos amb un breu comentari sobre l’elaboració:
 |
| Paixões Diagonais 1 |
Moments d’explosió expressiva continguda, desenllaç continu però suau, fluint.
L’expressivitat es va deixant anar, es conté i es solta com el mar al qual fa referència en algun moment la cançó.
Explosió d’expressivitats i sensibilitats que contrasta l’estereotipat del ritme i el discurs típic fadista (desamor. Aspectes emocionals ressaltats).
Capacitat per accedir a capes més profundes de forma tranquil·la i calma. Moviment expansiu continu. Expressió que s’autogenera i s’empeny a ella mateixa. Creació d’un fons que ha de contenir el que succeeix, el que s’expressa.
Paisatge cada cop més obert, més creatiu... aprofundir-hi per fugir del més estereotipat.
 |
| Paixões diagonais 2 |
Nova construcció i existència.
Reinvenció a partir de l'espontaneïtat. Superació d'antigues formes i aplicació de nou aprenentatge.
Capacitat de creació figurativa lliure. Sèries des del no-res al disseny. Eludint "el que s'espera", descobrint a partir d’allò espontani.
Cerca d'una forma d'expressió de la realitat. Una visió des de la sensibilitat.
Un tot en construcció contínua, nova, tranquil · la i lliure.
Calia dotar-lo d'una textura-estructura base.
En afegir l'estructura s'observen els elements primigenis que donen lloc a les figures.
Creació d'estructures bases que es van fent cada vegada menys geomètriques, més originals i exclusives.
Estructura base que sosté la creació.
Reinvenció a partir de l'espontaneïtat. Superació d'antigues formes i aplicació de nou aprenentatge.
Capacitat de creació figurativa lliure. Sèries des del no-res al disseny. Eludint "el que s'espera", descobrint a partir d’allò espontani.
Cerca d'una forma d'expressió de la realitat. Una visió des de la sensibilitat.
Un tot en construcció contínua, nova, tranquil · la i lliure.
Calia dotar-lo d'una textura-estructura base.
En afegir l'estructura s'observen els elements primigenis que donen lloc a les figures.
Creació d'estructures bases que es van fent cada vegada menys geomètriques, més originals i exclusives.
Estructura base que sosté la creació.
Si us interessa més informació sobre processos inter-modals, sinestésia, art-terapia i també sobre la relació amb el fado...
Espero que ho gaudiu...
Carolina
dimecres, 23 de novembre del 2011
Recital de Fado a la Sala Beckett
El passat 21 de novembre vam anar a tocar a la sala Beckett de Barcelona. Recital de fado en català y portuguès...
A la guitarra Miquel Hortigüela, jo Carolina Blàvia, a la veu.
Ens van acollir molt bé. L’espai era força íntim, perfecte pel fado i l’auditori que dir-vos... atén al que allí estava passant.
Va ser una nit entranyable.
Adjunto un vídeo gravat per l’amic Jaume Coy (gestor del blog “de fado”)
http://www.youtube.com/watch?v=6VdoCg92G_I&feature=youtu.be
I també un comentari del blog de l’Associació Lusòfona d'Estudiants Mediterranis: “Alem” comentant en que va consistir tot l’acte i on fa referència al concert.
http://alemlusos.wordpress.com/2011/11/22/botes-altes-negres-punxegudes-i-talo-molt-fi-teatre-portugues-contemporani-a-la-beckett-ii/
Espero que us agradi.
 |
| Sala Beckett |
A la guitarra Miquel Hortigüela, jo Carolina Blàvia, a la veu.
Ens van acollir molt bé. L’espai era força íntim, perfecte pel fado i l’auditori que dir-vos... atén al que allí estava passant.
Va ser una nit entranyable.
Adjunto un vídeo gravat per l’amic Jaume Coy (gestor del blog “de fado”)
http://www.youtube.com/watch?v=6VdoCg92G_I&feature=youtu.be
I també un comentari del blog de l’Associació Lusòfona d'Estudiants Mediterranis: “Alem” comentant en que va consistir tot l’acte i on fa referència al concert.
http://alemlusos.wordpress.com/2011/11/22/botes-altes-negres-punxegudes-i-talo-molt-fi-teatre-portugues-contemporani-a-la-beckett-ii/
Espero que us agradi.
 |
| Carolina Blàvia i Miquel Hortigüela |
dimarts, 15 de novembre del 2011
Concert
LA SALA BECKETT DE BARCELONA
21 de Novembre
22:30hores
L’obrador internacional de dramatúrgia és com es defineixen ells...
Aquesta sala que conta amb una programació ampla i tot un seguit d’activitats i propostes, ha acollit dins del seu programa internacional, un intercanvi entre la companyia portuguesa “Artistas Unidos” i la sala beckett.
Trobareu més informació en el següent enllaç
Una de les activitats en que es concreta aquest intercanvi es realitzarà el dia 21 de novembre:
Teatre Portuguès contemporani. Un cicle de lectures dramatitzades amb textos de Luisa Costa Gómez, Pedro Eiras i Jose Maria Vieira Mendes.
Després del concert, tindrem la sort en Miquel Hortigüela (guitarra) i jo mateixa d’oferir un petit concert de fado.
Si voleu mes informació d’aquest i d’altres actes que realitzaran no dubteu en clicar:
Us hi esperem:
Sala Beckket,
C/ CA L'alegre de Dalt, 55 08024 Barcelona
932 856 722
932 856 722
Dilluns 21 de novembre 2011
A les 22:30h
dimarts, 1 de novembre del 2011
Per què canto fado?
Una qüestió que toca respondre a aquelles persones interessades per la tasca que fas, és per què una noia catalana canta fado... “fado a la catalana” m’han dit algun cop...
Sovint m’han preguntat per allò amb el qual em sento identificada, i també quines similituds li podríem trobar a l’esperit portuguès i l’esperit propi del fado amb l’esperit català...
Fa difícil de dir, ja que els motius del cor cal anar molt a fons a cercar-los... i estar clar que cantar fado és, entre moltes altres coses, un motiu del cor.
Al meu parer, un dels aspectes que més aviat apareixen, és el fet que es tracta de dos territoris, països, nacions, (dieu-ho com vulgueu) de trànsit, de comerç, d’intercanvi... el mar te un paper molt important i ha despertat a formes d’expressió culturals força peculiars. La interculturalitat, el mar, l’intercanvi són fets bàsics en la seva evolució.
Potser derivats d’aquesta sensibilitat trobem una manera particular de sentir: la “saudade”, l’enyorança; l’enyor del qui ha de marxar, de vegades fugir a terres que s’endevinen llunyanes, enyorança pels que veuen marxar els sers estimats l’enyorança que genera el propi canvi constant, de vegades difícil d’assimilar, tan propi de les terres que són de pas...
Es curiós que a inicis del segle XX moment de renaixença cultural tant a Catalunya com a Portugal. Mentre a Portugal autors com Pessoa o Pascoaes parlaven del “saudosismo” com a corrent que descrivia el sentiment nacional, a Catalunya d’altres (Ribera i Rovira, Maragall...) parlaven de “l’enyorantisme” com a corrent paral·lela sorgida de les semblances entre dos pobles... germanor dels pobles dels dos mars...
REFERÈNCIA:
Hi ha un llibre molt interessant que fa un petit recull en la seva introducció i que dóna moltes referències d’altres llibres i autors per seguir aprofundint: “Fernando Pessoa: escrits sobre Catalunya i Ibèria” Edició i traducció de Víctor Martínez-Gil. L’avenç 2007.
Potser es per això que aquesta catalana que us escriu canta fado? Potser sí... potser hi ha una part “d’inconscient col·lectiu”, potser es cert que la terra que ens cria deixa una petjada forta en nosaltres.
Tot llegint un article (inter-fado) d’un company que reflexiona sobre allò que el fado té per poder ser considerat universal, pensava en com es reproduïa això en mi, aquí i ara.
VEGEU:
Un aspecte que em sembla interessant i que m’ha permès avançar en el discurs és el fet que, més enllà de les semblances històrico-culturals, amb el país veí, tot allò que el fado te de universal i que com diu A.Brech, allò universal preservat pel fado, es pot reprendre de nou per “reinventar-lo”, “personalitzar-lo”, “redibuixar-lo”...
El fado al meu parer no té només una cara: la portuguesa, la de l’enyorança, la de la passió... en té moltes i guarda molts secrets que cada territori, cada persona, cada sensibilitat pot recuperar per convertir-la en quelcom nou, diferent...
És això el que ens legitima a tots els cantants i músics no portuguesos a expressar el fado. Un fado obert, nou, a la nostra manera. Crec que noves influències, noves tendències i formes d'entendre’l poden enriquir-lo molt i fins i tot preservar-lo.
Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que crec que per més que ens resistim a la diversitat (tant que ens costa acceptar les persones nou-vingudes de vegades), és en aquesta on es gesta el millor de cada poble... i per a mostra només cal que escolteu un bon fado antic i ja em direu...